2026-03-03 075728 Pont Cabradis

CRÒNICA DEL PONT DE CABRADÍS Un viatge entre l'esforç i la recompensa Tot comença a la presa d'aigua de Valls, on el riu que duu el mateix nom ens dona la benvinguda amb el seu murmuri constant. La pista s'enfila decidida cap a la central hidroelèctrica del Moli de la Corriu, i és aquí on la veritat del camí es desvetlla. Creuem el pont i ens endinsem en el sender que voreja la casa del Moli la Corriu. Les marques grogues ens guien, però també ens alerten: el bosc està ple d'arbres caiguts i brancam escampat pels llenyaters. Sembla que hagin volgut barrar el pas als caminants, com si defensessin un tresor amagat. Saltem per sobre la fusta morta, travessant el bosc de cal Masçaners amb l'agilitat que el terreny exigeix. Tres-cents metres de desnivell positiu després, arribem a la Torre de la Corriu. Aquesta gran masia catalana s'alça com un esquelet de pedra, testimoni mut de l'abandonament. La natura reclama el seu espai entre les parets que cauen, i un sentiment de melangia ens acompanya mentre contemplem la ruïna. Seguim endavant, ara direcció al pont de Cabradís. Passem per la balma roja, una cinglera que ens recorda la grandiositat del paisatge. Arribem al torrent de Vilacireres i l'aigua, tan transparent que sembla inexistent, ens convida a creuar-la sense dubtar. Els peus noten la frescor, però l'ànima s'omple de puresa. El camí s'estreny als Cints de Can Blanc. Les tempestes recents han esberlat pins i arbres, i el sender es difumina entre el caos vegetal. Les marques grogues s'amaguen, i cal cercar-les amb la mirada. Per sort, cadenes i cordes fermament ancorades a la roca ens donen seguretat en els passos més exposats. I llavors, el Pont de Cabradís apareix. Tot l'esforç s'esvaeix. L'espectacle és verge, salvatge, immens. L'aigua travessa sota el pont amb una força que impressiona, un tro continu que omple l'aire i els sentits. Durant uns minuts, només existim nosaltres i aquesta meravella amagada. No podem creuar per aquí; cal recular una mica i fer la volta per sobre el pont. Cada passa és un exercici de precaució: el terreny no perdona les distraccions, i un peu mal posat pot convertir l'aventura en ensurt. La tornada ens recorda que el camí encara no ha acabat. Més cadenes, més cordes, trams humits que llisquen sota les soles, i una escala encaixada a la muntanya que sembla sortida d'un conte. Però sabem que al final ens espera una recompensa ben merescuda. I així, amb les cames tremoloses però el cor ple, arribem al restaurant la Catalana de Sant Llorenç de Morunys. Una clara, una cervesa ben freda, i un dinar que sap a glòria. Econòmic, casolà, i tan bo que tanca el cercle perfecte d'una jornada inoblidable. Perquè hi ha camins que només s'entenen amb la recompensa final, i el Pont de Cabradís n'és un d'aquells que et recorden per què estimes la muntanya.